Juan Vilches

[ Pintura ]

Bosc, fragment i ciutat

La Sala d’Exposicions d’Algemesí ubicada al mític Casino Lliberal ens descobreix la l’obra pictòrica d’un artista nascut a Algemesí i recoconegut sobre tot per la seua trajectòria com a dissenyador i escultor. Tot era així fins que a l’any 2003, i amb un esplèndid jurat, va guanyar per unanimitat el Premi de Pintura “Ciutat d’Algemesí” amb l’obra “Bosc”, imposant-se davant de pintors de habituals de concursos. En aquell entonces va ser una magnífica sopresa vore com reputats crítics d’art aplaudien la investigació física, gestual i matèrica de Juan Vilches que saltava del món de l’escultura i el reciclatge al camp pictòric indagat amb nous suports i tècniques en res acadèmiques.

El nostre Pemi de Pintura va ser el tret d’exida de Vilches que s’animà a presentar les seues obres a concursos demostrant-se a sí mateix que la seua força plàstica no era una questió casual. La seua dedicació absoluta a experimentar i descobrir la natura oculta de materials diversos, com ara la fusta, el lleixiu, el salfumant i inclús la pols i la seua posibilitat pictórica, táctil o expressiva, li havia permés abordar el suport bidimensional amb una nova sensibilitat. D’aquesta manera aconsegueix ser sel•lecionat al Premi BMW i Sorolla amb dos obres impactants en les que el tema fonamental és el paper de periòdic i el collage davant una intensa neu.

L’exposició “Bosc, fragment i ciutat” recull sis anys de treball des d’aquell Bosc guanyador del 2003, subjecte a una concepción molt expressiva del collage, fins els rics paisatges actuals de la Marjal i de Manhattan, que demostren la maduració i el domini d’una tècnica totalmente inèdita. És la bellesa indirecta del procediment la que es revela entre els traços ferits de la taula per l'acció del gratagge i que dota de força expressiva als seus boscos compostos per troncs de periòdic, fragmentats, però profunds. Eixa sensació d'espai es deu a la plasticitat dels materials antiartístics, amb els que genera volums i textures que ens donen idea d'un paisatge a vegades erosionat, embolicat en un espés i fred manto de neu, o devastat pel foc.

La mostra ratifica la identitat pictòrica d’este artista que és un exemple de coherència i d’esforç silenciós per dependre un llenguatge que es trobava al seu interior i que ara s’ens revela quasi d’una forma natural.

Per Alejandro Villar, Crític d’art. Julio 2009